Sort que a Khorog, on vam decidir fer "parada i fonda", i de pas, neteja a fons, haviem liquidat les existències de pollastre de l'únic restaurant de la ciutat!!!

Un cop dalt la bicicleta acceptem el primer oferiment que a peu de carretera ens fa l'alcalde/president del primer poble amb cara i ulls que ens trobem (i això d'alcalde/president no ho dic per què s'assembli al Gil i Gil sino per què no va quedar gens clar, però que era un home important ho delateva el fet que les visites es despedien amb un petó a la mà).
Allà, unes tasses de tè i pa o l'ombra dels últims arbres de la vall ens donen les forces suficients per continuar fins...a l'hora del berenar. Com que a Khorog haviem fet provisionament de fruits secs i galetes, seiem amb murrieria al costat d'un senyor que pren la fresca al costat d'una font. Ja tenim els kilòemetres del dia fets, i un oferiment per sopar i dormir ens aniria...del tot rodó!!! Li oferim uns quants dàtils i automàticament ens acompanya a casa seva, on una colla de mecànics riuen de la nostra vestimenta ciclista i del meu tadjik. Aquesta gent pamírica és molt hospitalària, així que al cap de poca estona, bol de llet (amb una nata que pinta els bigotis del Xavi) i més pa. Seiem i petem la xerrada, al.lucinen amb els nostres mapes (seguint la tònica general del viatge) i ens preparen el sopar. El què? Més pa i tè pam&iacuteric, un preparat de tè adornat amb una mica de llet que li trenca el color i el fa apte per sucar-hi pa. Sort que per compensar la pobresa del sopar (ei!!! no és de cap manera un retret, però les energies cremades amb 70-80 km. de pujada no es reposen només amb pa) ens ofereixen el Festival de la Música Pam&iacuterica. Al so de la guitarra del Pamir i del palmeig de les mans contra la fusta dels bancs de casa, una colla de joves ens canten les belleses del Pamir i de la seva gent, i ens conviden a ballar. El Xavi, literalment, "se suelta la melena" a l'hora de ballar, provocant les rialles de la iaia amfitriona, que riu a base de bé darrera del seu xal protector. A l'endemà al mat&iacute:, "m&aacutes madera, que es la guerra!!!", o sigui, més pa i més tè pamíric.
I avui toca pujar de valent, fins al primer port de mé de 4000 metres d'alçada, concretament de 4271 metres. Pujada llarga però suau fins que desapareix l'asfalt. Aleshores uns pocs kilòmetres de pista exigent ens enfilen fins dalt de la muntanya. Allà, espero el Xavi per fer les fotos de rigor i per berenar unes galetones. De baixada, "parada i fonda" a la primera casa que trobem, on abans de poder de dir, m'obsequien amb un bol de iogurt que omple les meves expectatives. Liquidat el bol en un tres i no res, arrenco amb la meva introducció en tadjik de l'aventureta que estem vivint, i tot seguit aviso al Xavi, que espera pacient a peu de carretera, per què vingui que hi ha festa grossa: pa calent, iogurt, kaimak líquid, mantega i llet fermentada. Em sembla que aquesta familia que ens acull té tot el que es pot tenir de la llet en aquestes contrades. Així que m'apunto la direcció per si alguna vegada he de venir a fer algun curs intensiu!!! jajajaja

Ei!!! i seguim de dieta, per què l'endemà el comencem amb unes galetones que havien sobrat del dia abans i més iogurt que l'acollidora familia ens havia regalat en acomiadar-nos. No parem fins arribar a Alichur, on el professor de l'escola ens convida a casa seva, on ens ofereix més iogurt, més mantega i més pa!!! Però amb una novetat, i és que aquesta vegada, seguint els seus consells, enriquim el bol de iogurt amb les calories i la dolçor de la mantega i els hidrats del pa. Un parell de bols d'aquesta combinació tan bona maten la gana i obliguen a la migdiada, que aquí el Xavi aprofita a base de valent. Ens atenen de fàbula, el poc que tenen i tota la seva bona voluntat ens la posen a la nostra disposició. Per què n'aprenguem!!!
Encara estem vorejant els 4000 m d'alçada, o sigui que ja us podeu imaginar com són aquests pobles: unes quantes cases a banda i banda de la poc transitada carretera aprofitant el poc verd que els rierols que neixen de les neus perpètues (neus escasses to i l'alçada de les muntanyes que ens voregen) mantenen tot i l'aridesa del terreny. O sigui que aquí els cultius s'acaben i les pastures són escasses. Cada familia té la seva vaca, la seva ovella i pot ser el seu iac (si, aquí comença el territori del iac), compra farina per fer pa i a... viure, vull dir a sobreviure, que no és poc en aquestes condicions!!!

Uns quants kilòmetres més endavant, rebutgem dormir i menjar en una iurta (aquell dia el Xavi tenia ganes de cansar-se més). Com que el terreny és abrupte i escàs d'aigua, ens toca apretar de valent i fer al voltant de 100 km. fins que, olalá, un hotelet a peu de carretera regentat per un kirguís (tot i ser a gairebé 200 km. del Kirguizistan, a partir d'ara ja tothom és kirguís) ens ofereix sopar i allotjament. El què? Pa, tè, iogurt,... i unes magnífiques "cartoshkes" que literalment devorem. Magnífiques? Bé, fregides en la típica paella tipus "wok" xinès, amb una miqueta de carn i després d'una suculent i nutritiva sopa, mereixen l'olé del públic.
A l'endemà, dia de transició cap a Murghab, on ens hi plantem a mig matí amb la intenció de descansar i recarregar piles. Això fem el primer vespre, però l'endemà al matí, després del típic esmorzar kirguís (arròs amb...llet!!!), més aviat el que fem és descarregar massa. Tant, que tant viatge a la "tualeta" ens obliga a agafar el dia de descans forçat, esperant que les cagarrines i els trons dels nostres budells ens permetin continuar.
Per sort, la dormida del matí fa efecte i per sopar demanem una cosa lleugereta, que aquí entenen com un menú de sopa de verduretes i patates fregides. Aqueta vegada, però, el bol de iogurt que acompanya l'àpat ha estat demanat expressament per nosaltres. I és que es diu que ajuda a regular la flora intestinal, que nosaltres deviem haver perdut amb tant viatget urgent als serveis!!! I a remarcar que quan parlem de bol ens referim a això, a un bon bol de com a mínim mig litre. No com a vegades ens volen fer acostumar a casa amb platets a la mida de "biomanan addictes"!!!

Un cop refets, i ja sobre la bici, coneixem de primera mà el vent que bufa en aquest país: una tramuntana freda que dificulta enormement l'avenç. Així que a l'hora de dinar (que no ve donada per l´hora sino pels kilòmetres recorreguts o la fatiga) ens aturem a Rabatakbaital, on a part de veure la pressa que tenen alguns per tenir criatures, ens omplen la panxa amb el de sempre. El matrimoni que aquesta vegada ens ofereix pa, mantega, iogurt i tè no arriba a la vintena, amb 3 criaures la més gran de 5 anyets. Fem números per veure que l'home de la casa va tenir la primera criatura amb 14 anyets, per tant, segurament es va "estrenar" amb 13 anyets, i la dona, per la careta de nena que fa, deduim que encara és més jove que ell. I és que en aquestes contrades van per feina!!!

Podriem dir que contra "viento y marea" i amb la panxa plena, seguim enfilant cap al nord fins que per culpa del vent que alenteix enormement la nostra marxa i el cansament, decidim que avui toca dinar dues vegades. La parada i fonda la fem a Karakul, ciutat fantasma a 3930 metres d'alçada on una simpàtica i espavilada noia fa 4 duros oferint menjars. Estem de mala sort per què un grup de 4 eslovens que pedalent en direcció contraria a la nostra han acabat amb les existències, així que ens conformem amb un got de llet (on ja per defecte hi suquem pa) i un estofadet de carn amb cebetes. Aquesta vegada sóc jo qui aprofita la tranquilitat del lloc per fer una dormideta.
Un cop acabat amb el ritual del dinar i el descans, seguim amunt que fa pujada, i podriem afegir que vent en contra!!! Pedalem fins al vespre, on un sopar de dieta estricta a base de galetes, pa i més iogurt ens reconforta abans de posar-nos al sac a...quarts de vuit. I és que cansats i bivaquejant a més de 4000 metres, pensem que és el millor que podem fer!!!
L'endemà el comencem amb un esmorzar de circumstàncies a l'espera del primer oferiment que trobem, que per sort és després dels primers 15 km. Una dona amb una colla de crios ens dona el de sempre: pa, mantega, iogurt i tè. Interessant dona nascuda a Sary-Mogol, ja al Kirguizistan, on jo tinc alguns amics del viatge de fa dos anys. Li ensenyo les fotos que porto per entregar i reconeix la seva antiga professora d'història i algun company de classe. Bé, com sempre, podem dir que el món és un mocador, i ple de sorpreses!!!

Una altra vegada contra el vent del nord, seguim la ruta que ens mena cap al Kirguizistan. Avui toca fer l'últim port de muntanya plenament tadjik, abans d'entrar ja demà al Kirguizistan. Port dur i exigent que ens fa suar de valent. Allà dalt, em refaig del fred i del cansament en una caseta de l'exèrcit, on ignoren la meva presència per culpa de l'arribada d'un general dels "gordos". Un cop restablerta la calma, em poso una metralleta que ronda per allà a l'espatlla i amb el meu kirguís de pa sucat amb oli, em faig simpàtic a ulls del pastor que ronda també per la cabana, i que repetidament em convida a sopar i dormir.

Apunt sobre la metralleta: pertany a algun dels soldats destinats al check-point, passa per les meves mans, me la carrego a l'espatlla com abans he explicat i al final, se l'emporta el pastor, que té intenció de sortir a caçar cabres salvatges l'endemà. Control armamentístic? A la tadjika!!!

A casa del pastor (una cabana de fusta folrada de pells de iac de no més de 20 metres quadrats) ens espera un sopar del bo a la llum de l'úni quinquer que il.lumina la sala: pasta amb carn i un iogurt fet amb llet de iac que leteralment, es mastega!!! Ni somiar-ho de remenar-lo amb una cullera. És tant dens que tombaria la tassa, així que entre cullerada i cullerada de pasta, una mica del iogurt més saborós i calorífic que pot haver-hi!!! Dormim en aquesta caseta on tot amb tot ben endreçat i res sobrer, viuen 5 persones. Com que la nostra presència altera els plans familiars, plantem la tenda davant dels iacs que aquesta familia manté per què els dos fills de la familia hi disfrutin com nens amb sabates noves. . I és que qualsevol cosa nova els hi fa il.lusió: els mapes, les bicicletes, els frontals, ... qualsevol cosa els hi desperta la natural curiositat.

L'endemà, esmorzar a base de derivats de la llet de iac, i més pa, per no perdre el costum. Les fotos de rigor i un comiat que a la vegada ho és del Tadjikistan. Enrera deixem uns paisatges mai vistos i una gent encantadora. Pedalem els pocs kilòmetres que falten per la frontera travessant paisatges llunàtics, fins que amb l'arribada del Kirguizistan arriba el verd al paisatge i la varietat en el menjar. Però això ja ho explicaré en propers capítols.

Gràcies per arribar fins aquí!!!