Ara que s'acaba el viatge és hora de balanços. I evidenment són superpositius. Però també hi ha hagut aquells moments i situacions que no s'han explicat per no preocupar família i amics.

I és que m'ha passat de tot, des de robar-me / perdre les tarjetes de crèdit fins a un Kaloon kasal. Si enlloc de l'Enric el partenaire de viatge hagués estat el bon amic Marcos segur que m'hauria deixat anar el seu clàssic Joder macho.... més d'un cop.

Comencem amb la bici. Ja hi va haver problemes només arribar a Samarcanda. No funcionava el canvi i nosaltres de mecànica poca cosa. Per sort, la gent del club ciclista ens ho va solventar.
A això van seguir 4 rebentons en 4 dies consecutius. Dos d'ells consequència directa de la meva incompetència ciclista. Petava les càmeres per dur-les amb massa poca pressió, cascant-les per la vàlvula i deixant-les inserbibles. Per sort, ja no vaig punxar més, ja que podria haver estat un gran problema, tot i dur parxes, si hagués calgut noves càmeres, a Àsia central, de les de vàlvula petita no se'n troben.
Acabades les punxades va venir el destensament dels radis de la roda de darrera, altre cop som uns patanates i ens ho solventa un mecànic.Per sort, un cop als Pamirs la bici ha anat com una seda, i ha estat l'Enric qui m'ha pres el relleu.
Primer el portaequipatges davanter que es va comprar a última hora es va petar i ho vam arreglar a la centro-asiàtica amb un parxe fet a base de cordino lligat a la potència de la bici. Va aguantar fins fa tres dies quan es va trencar per una altre banda i no va quedar cap altre alternativa que no fos llen&ccedilar-lo.
També va trencar la coberta de la roda trasera i finalment se li van petar quatre radis.

Però havent parlat ja de la bici, passem al capítol del Kalon Kasal o el que també es diu, gran malaltia.
Vaig arribar a Dushambé molt tocat. Amb fortes diarres, marejos, febre i debilitat total. No van ser un parell de dies de diarrea com vaig dir a la família sino 4 o 5 dies de KO total. Per sort em vaig refer completament i vaig poder proseguir el viatge.
Però la grip d'estomac o el que fos va deixar consequències. Una baixada de guardia general que em va dur a que em virlessin el targeter amb les vises, DNI i tarja federativa i 300$. Així mateix, també vaig perdre el kit d'eines de la bici i poc després, un cop atrapat l'Enric els carrets de diapos disparats fins aleshores i els nous per disparar.

El darrer ensurt, va ser fa tres dies. Encarant un dels darrers ports de muntanya just passat Sary-Tash.
Em va parar un camioner amb males maneres, agafant-me pel volant de la bici i gairebé fent-me caure. Feia care de pocs amics. Aviat m'aixeca el puny amenaçant i comença a cridar Dolar, dolar !!!.
M'estaven atracant.
L'Enric que anava uns dos cents metres per endevant no em sent. Em poso tossut disposat a no donar-els-hi res alhora que començo a cridar com un desesperat. Sorgeix efecte, no s'atreveixen a cascar-me i em deixen continuar.
Encara estic pasmat de la seva incompetència. Agafant-me la bici pel manillar durant 5 minuts no se'ls hi va ocórrer prendre'm la bossa que duc al manillar. D'haver-ho fet, s'haurien endut 600$, una càmara de fotos i el meu passaport de record. Vaig estar de sort.

Ara a Osh, poques aventures ens esperen. Bé, per acabar el viatge no hi havia res millor que alçar-se amb una mica de diarrea, molta mucossitat i una afonia total com a consequència del refredat pescat fa dos dies amb la gent d'una yurta.
Com acostumo a dir en aquests casos ...... No hay dolor....