Home Blog L’hospitalitat kirguisa, a l’alçada de la tadjika

L’hospitalitat kirguisa, a l’alçada de la tadjika

escrit per enric

Thursday, 18 August de 2005

Pàgina 2 de 2 L'endemà al matí, un cop esmorzats, fotografiats i acomiadats, reprenem el camí cap a Osh. A Sary-Tash comenten la jugada amb dos ciclistes australians, ens fem amb una mica de moneda kirguisa i enfilem el port de muntanya que ens allunya definitivament dels Pamirs. Allà el Xavi té el susto del camioner. Refets del l'ensurt, endavant que fa...baixada!!!  La carretera va millorant a poc a poc (ara el perill més gran són els atacs dels gossos cada vegada que atravessem un poble o un campament de iurtes!!!), la baixada és gairebé constant (en aproximadament 80 km. hem de baixar dels 3200 metres d'alçada del port als 1800 de Gulcho) i els kilòmetres cauen ràpidament. Tant, que a mitja tarda, amb noranta kilòmetres a les cames, arribem a la "choihonà" recomanada pels australians. Allà, un pa acabat de fer acompanya l'amanida, la sopa i la carn amb patates que mengem. La festa és grossa per què per fi trobem un lloc per menjar amb varietat. I és que al Kirguizistan, la cosa és força diferent al Tadjikistan. El clima i la terra donen més de si,  això es nota a l'hora de menjar. A més a més, la proximitat de la Vall de Fergana (autèntic centre productor agrícola a Àsia Central) ofereix una ample varietat de fruites i verdures. Acampem i fent nit en un lloc ideal: apartat de la carretera, a tocar d'uns prats, ...i a 500 m. de la mencionada "choihonà", que també ens alimentarà l'endemà al matí. Seguin la ruta, a Gulcho fem parada per recuperar forces (amanida, arròs i carn) i arreglar uns problemes mecànics que arrossego des del matí. Quatre radis de la roda posterior s'han trencat, Per sort, al bazaar hi ha de tot, trobo els recanvis i un amable mecànic s'afanya a reparar-los. Com que la parada ha estat més llarga del previst, a mitja tarda enfilem l'últim port de muntanya de l'aventura. El Xavi subestima una mica la seva duresa, i és que vulguem o no, després de passar per ports de 4000 m. al Pamir, el proper de 2400 m. ens sembla poca cosa. Però el desnivell a superar és considerable: uns 600 m. en només 15 km. Fem els primers kilometres plegats, fins que a mitja pujada el deixo enrera. És més llarg i dur del que pensavem, i en total hi dediquen unes dues hores de continuat esforç. Ja a dalt de tot, unes simpàtiques noies kirguises que volten al costat d'un campament de iurtes m'aturen i em conviden. Com que ja endevino com acabarà la cosa (sopar, fotos i dormir en iurtes), accepto inmediatament. M'ofereixen a l'instant pa, mantega i iogurt. Els hi dic que no, de moment. Espero que el Xavi arribi. Al cap d'una estona, el crido per què baixi de la bicicleta i vingui al campament de iurtes, on ja fa estona que entretinc a l'audiència. Sense netejar-nos ni res, seiem a taula, per què el plat és calent. Bé, ens estirem en còmodes coixins per menjar plegats un fregit de pa, patates i vedella. Sempre acompanyats de la mantega líquida que ens aquests campaments els hi surt per les orelles. I com que ja som al Kirguizistan, també provem el "koumys", una beguda molt lleugerament alcohòlica (i això no és obstacle per què les criatures també en prenguin) feta a base de llet d'euga. Aquesta familia tan hospitàlaria, composta per l'àvia, mare i diversos fills i filles  (difícil d'esbrinar per què aquí sempre s'ajunten amics, cosins i altres nens i nenes de iurtes veïnes) passa l'estiu a la muntanya, envoltada d'animals i moltíssima llet. De fet, la llet i la seva manipulació ocupan la major part del temps. Fins i tot a mi, al matí següent, em tocarà seure al taburet de la mantega per, manivela en mà, fer funcionar la màquina que separa la crema de la llet. Així que ja us podeu imaginar què és el que esmorzem, pa i mantega!!! Aquí cadascú fa la seva feina: la mare posa ordre i fa mantega, la iaia s'encarrega de munyir al matí i al vespre el ramat de vaques, la filla gran (que exerceix de segona mare amb els més petits) és l'encarregada de les eugues i els poltres, el germà gran del petit ramat d'ovelles i cabres i la resta de germans de que mai falti aigua. Passem un agradable vespre xerrant, rient i fent broma amb la familia. Nosaltres disfrutem i ells també. Un cop l'endemà al matí creuem l'últim port de muntanya ja només queda deixar-se anar avall per la carretera fins a Osh. La carretera és relativament aceptable, tot i que sovint trobem trossos amb grans bassals, amb pedres, amb forats, ..., bé, una mica variat per no perdre gens el costum. A mig matí som a Osh, on dediquem un parell de dies al descans, al bon menjar (l'oferta gastronòmica de la ciutat és molt motivadora, sobretot si tenim en compte els precedents), passejades pel bazaar (autèntic pulmó comercial de la ciutat) i sobretot a la higiene. I és que la falta de dutxes durant l'aventura i la forta calor que fa a Osh fan que passem per la dutxa molt sovint. També retrobem els vells amics de la Osh Guest House, amb qui fem petar la xerrada sobre mil i un temes diferents, així com amb altres viatgers. Un punt i final de viatge molt recomanable. Un únic però: a Osh a l'estiu fa molta calor!!! << Inici < Anterior 1 2 Següent > Final >>