Home Blog L’hospitalitat kirguisa, a l’alçada de la tadjika

L’hospitalitat kirguisa, a l’alçada de la tadjika

escrit per enric

Thursday, 18 August de 2005

Pàgina 1 de 2 Tot i que la frontera la delimita el port de muntanya, on dos cartells fets amb el mateix patró anuncien el canvi de país, els dos controls de passaports són muntanya avall. El tadjik a només 2 km. del coll, on passem els tràmits amb més agilitat de la prevista.         La baixada pel cantó kirguís n'hi ha per llogar-hi cadires. Un pendent molt marcat i allaus de pedres fan que sovint baixem de la bici, ens remullem els peus en qualsevol dels rierols que creuen la carretera , sortegem uns quants rocs i ens enfilem altra vegada a la bici. Aquí tinc el problema mecànic més greu de tots, i és que el portaequipatges davanter, que ja venia patint de forces dies abans, es trenca definitivament (després a Osh veuré en la bicicleta de dos australians quin és realment el tipus de portaequipatges que m'hauria anat bé). Així que toca redistribuir la càrrega, que fins ara duia repartida en 4 alforges, en les dues posteriors. Amb menys dificultats de les previstes, i amb l'ajuda de la meva motxilla i la del Xavi, solvento el problema, així que toca seguir avall. Sempre acompanyats per les nostres amigues les marmotes, que ens acompanyen des del primer port de muntanya al Pamir, deixem enrera l'aridesa del Tadjikistan per entrar en la verdor del Kirguizistan, ja que la gran serralada que separa en aquest indret ambdos països atura les pluges a la seva cara nord (banda kirguisa), omplint-nos de joia, ja que després de tant dies de paisatges àrids i llunàtics, una mica de verd ja s'enyorava. A més amés, la carretera passeja pel costat de grans muntanyes que ens ensenyen els seus abruptes "seracs" i glaceres. Passem el control de passaport en uns barracons en obres, del que serà una futura i moderna duana. Responem a les curioses preguntes dels oficials kirguisos abans de seguir amb la bicicleta, però sense el segell d'entrada al país. I després veureu per què remarco aquest fet. La qüestió és que la carretera segueix de baixada en direcció a Sary-Tash, nucli de comunicacions que reparteix el poc trànsit cap a la Xina, cap al Tadjikistan via Pamir o cap al Tadjikistan central. No és el nostre punt d'arribada, per què tenim intenció d'allargar una mica la jornada per arribar fins a Sary-Mogol, on espero retrobar-me amb coneguts deixats aquí dos anys enrera. La carretera circula paral.lela al riu que desaïgua les aigües i neus de les muntanyes que ens envolten, un riu a estones amplíssim ara despullat d'aigua i que ens ensenya les pedres que el desglaç i les fortes pluges arrosseguen i erosionen. Sovint parts de la carretera , a vegades la totalitat, ha desaparegut, fet que ens obliga a sortejar els rierols o bassals que queden aquí i allà de la millor manera que podem. Un cop passem la primera casa habitada, uns nens ens conviden a menjar. Pensant jo que es tractava de la típica hospitalitat centreasiàtica, els hi demano iogurt. Per no abusar, per què després de tants dies de dieta, em menjaria un xai sencer. Un cop entrem a la casa, ens adonem del que es tracta: un casa de menjars. Desgraciadament, una colla d'afamats ens ha precedit i ha acabat amb les existències del restaurant. De tot, menys de iogurt!!! Mengem de pressa i corrents les restes del pa que ens han deixat escampades a les estovalles sucades amb un excel.lent iogurt, on dotzenes d'ossos de xai i vedella ens fan caure la baba pensant en el tiberi dels afortunats. Intentem, de totes les maneres possibles repetir la "gesta", però no tenim èxit. Així que ens ventilem el iogurt (per variar, jo crec que repeteixo!!!), un parell de tasses de tè i altra vegada a la bicicleta, atès que encara ens queden molts kilòmeres a fer. A la que el pendent es suavitza el paisatge esdevé inmillorable. Unes gran esplanades verdes a rabiar, amb iurtes col.locades aquí i allà i amb multitud de ramats pasturant pels voltants. Alguns de cavalls, alters de vaques, altres de iacs o xais, aquí hi ha lloc per a tothom. I com que ja estem al Kirguizistan, no poden faltar els nois kirguisos a lloms del seu cavall. Literalment, se'm cau la baba. A més a més, de baixada i en bona carretera, pedalar és un plaer. A tota velocitat ens plantem a les portes de Sary-Tash, on ens donen un disgust: un policia ens espera a la cruïlla per la que per força hem de passar. Allà, ens demana els passaports, en un tres i no res, troba a faltar el segell d'entrada al país (i molt sospito que ja sabia que no el duiem) i ens pregunta, literalment, si som terroristes!!! Què??? Ens preguntem nosaltres. Ens recomana (i no ho diu de broma) que tornem a la duana a buscar el segell. Li diem que si ens hi porta en cotxe, cap problema. Evidentment, diu que no, però segueix buscant-nos les pessigolles al demanar-nos que anem a la comisaria de policia de Sary-Tash. Aquí ens enfadem, ens posem "farrucos" i per sort, recordo que porto unes fotos d'amics kirguisos. Li explico les nostres intencions i ens demana veure les fotos. I és clar, com que el món és un mocador, resulta que hi ha familiars seus retratats!! Així que desisteix de les seves intencions i amb una ganyota gandula, ens deixa continuar. Superat el problema policial, sprint fins a Sary-Tash, on en teoria ens espera un bon àpat i allotjament de "qualitat". Són 35 km. de carretera desigual però amb un paisatge preciós. La carretera segueix el curs del riu i la nostra dreta els prats que omplen les faldes de la muntanya són plens de iurtes, vagons de trens (una alternativa moderna a la iurta i que a peu de carretera, es porta bastant), ramats de cabres, ovelles i vaques, nens jugant i homes i donen feinejant. Arribats a Sary-Mogol, demanem per la senyora Sadat, que tant amablement m'havia hostatjat dos anys abans. Jo recordava vagament on viu, és a dir, endevino el carrer però no l'alçada exacte de la casa. El poble em sorpren. L'havia visitat a l'octubre del 2003, coincidint amb les primeres nevades de la temporada, i el recordava molt sec i força petit. Ara els horts llueixen un verd preciós i l'aigua corre arreu. Les patateres, cultiu del qual els "sary-mongolencs" en fan monocultiu i forma de subsistència, omplen qualsevol racó pla entre les cases que formen el poble. Ara a finals de juliol, algunes presumeixen d'una flor rosa molt bonica. Per desgràcia nostra, la senyora Sadat i els seus dos fills, amb qui havia compartit unes molt agradables estones dos anys abans, són a "ciutat" (a Osh, centre neuràlgic del sud del Kirguizistan i la Vall de Fergana) Així que ens treiem de la "chistera" el plan B, que consisteix en demanar per la casa del Manas, un noi amb qui també haviem fet amistat. Ens hi acompanyen uns crios, tant content d'acompanyar-nos com de dir-nos "hello". Quan hi arribem, observem que la casa està tancada a pany i forrallat. Les finestres reforçades amb plàstics, cartrons i plaques metàl.liques de qualsevol mida i tipus. I és que són a la iurta passant l'estiu. Uf!!!, quina mala sort, pensem tots dos: Els plans se'ns torcen, es fa tard i tenim gana i cansament. Última opció: trucar a la prota de...la mesquita. Allà un noi molt agradable però una mica estrany (després sabreu el per què) no enten inicialment res. Quan a la tercera o quarta explicació meva, fotos en mà, se n'adona de la situació, ens convida a sopar i dormir. Els gestos que ens fa no poden deixar cap dubte. A més a més, veiem que envia uns crios a donar la noticia a la dona (que quan arribem ja estarà enfeinada amassant una pasta que devorarem al vespre) mentre ell...acaba de resar. De camí cap a casa, mentre intenta ensenyar-nos una dita religiosa que ens hauria d'ajudar en situacions complicades, ens obliga a tapar el tros de cuixa que el coulotte ciclista deixa a la vista, així que ens vestim "correctament" (és clar que amb la incomoditat de portar de calçotets...els pantalons ciclistes!!!) en un passatge a pocs metres de la casa. Allà, ens ofereix un agradable bany amb palangana i un excel.lent sopar, sempre acompanyat de iogurt. De postres, pa, mantega i sucre. És el dolç que allà tenen per tancar les àpats. Com no podia ser d'altra manera, per dormir ens ofereixen l'estança més bonica de la casa, adornada amb mobles i un...tocadiscos!!!  Li agrada la música francesa i italiana. Quan li demanem per música kirguisa, s'estranya tant que no se'n sap avenir!!!. Ells, vull dir ell i la dona i els quatre fills que tenen, dormiran repartits en les altres dues estances de la casa. Com que allà no s'utilitzen llits, sino que es dorm en flaçades esteses a terra, qualsevol racó pot ser utilitzat per dormir al vespre. << Inici < Anterior 1 2 Següent > Final >>