Aquest riu separa en tots aquests gairebé 260 km. (i encara molts més abans i després) el Tadjikistan de l'Afghanistan, així que degut a lo escarpat i abrupte del terreny, i sumat el fet que pedalavem per la banda tadjika, hem tingut més i millors vistes de l'Afghanistan que no pas del Tadjikistan.
^Per començar, dir que si al Tadjikistan ls vies d'accés són difícils, a l'Afghanistan semblen realment impossibles. Pobles construits a la riba del riu allà on una mica de terreny més o menys planer fa possible la vida. La resta, muntanyes espectaculars qeu formen una vall molt i molt tancada. La cirereta del pastís la constitueixen uns cims nevats que a vegades sembles el nostre sostre.

Aquesta part de l'Afghanistan que hem vist, situada al nord de la ciutat de Feyzabad està poblada per afghans d'ètnia tadjika, germans dels seus veïns del Tadjikistan, amb qui comparteixen llengua i religió. Mai dominada pels talibans i si sota les ordres del general tadjik Massud (assassinat en un atemptat gaire bé simultani al de les Torres Bessones per dos suïcides talibans que es feien passar per periodistes afghanesos), s'ha lliurat de la guerra lliurada pels talibans per controlar el país i de la posterior intervenció americana. Així que ni cases derruides ni cràters de bombes. Ja en tenen prou amb el poc que tenen. I és que de lluny s'hi percep la pobresa de la gent que hi viu i lo difícil que ha de ser la supervivència a l'altre banda de la riba del riu Ab-e-Panj. I no cal gaire imaginació per fer-se una idea de l'aïllament en què viu aquella gent, amb unes comunicacions impossibles, un contacte mínim quan no del tot inexistent amb gent desconeguda i obligats a una vida de subsistència.

A part d'una mateixa ètnia, religió i llengua, ambdues ribes del riu comparteixen moltes altres coses. Uns mateixos cultius (camps de blat a vegades a tocar de l'aigua del riu, altres vegades robats directament a la muntanya en pendents terrasses, on l'alçada fa que encara verdegin quan a la riba del riu ja estan sent segats), uns mateixos pocs arbres (uns albercoquers que a 2000 meters d'alçada, amb un sol implacable a l'estiu i l'aigua suficient per sobreviure donen en aquest època de l'any uns fruits magnífics) i la mateixa quantitat de burros, animal que podria ser perfectament el símbol de tadjiks i afghanesos si els catalans no l'haguessim fet nostre abans.

Però no tot són semblances. Si a la banda tadjika hi ha carretera, més o menys dolenta però carretera transitable al cap i a la fi, a l'Afghanistan s'han de conformar amb un camí sovint pedregós i pendent només apte per persones i burros, això quan no ha desaparegut sota les aigües del riu, que en aquesta època de l'any baixa més caudalós que mai. Evidentment, l'únic mitjà de transport a la banda afghanesa el constitueixen el burros, animal imprescindible per a la supervivència en aquesta regió delm món.

Tampoc la llum i l'electricitat estan a l'abast dels afghanesos d'aquesta zona remota. S'han de conformar en veure la filera de pals d'electricitat que a la banda tadjika segueix el curs del riu i que al Tadjikistan porten la llum als pobles més propers al riu.

Però encra hi ha més diferències: tot i compartir una mateixa ètnia, llengua i religió, de lluny s'observen uns models de vestir completament diferents. Si a la banda tadjika els pantalons són de tallatge occidental (diguem-ho així), a l'Afghanistan s'hi intueixen els pantalons de camal ample i bragueta fins als genolls típics del Pakistan. Tampoc els barrets són iguals. Al Tadjikistan comparteixen el barret petit i normalment blanc o verdós amb els seus veïns uzbeks, mentres que a l'Afghanistan s'hi veuen les típiques gorres amples i grans de les muntanyes paquistaneses.

Bé, fins aquí ha arribat la nostra aproximació a l'Afghanistan. Per una altra ocasió queda el corredor de Wakhan (mereixidor per si sol d'un altre viatge) i una coneixença més profunda de la vida i cultura afghanesa. Però dalt la bicicleta i des de l'altre banda del riu, això és el que hem vist.